Història

Història

Vilassar de Dalt

Els primers pobladors: del Neolític a l´Edat del Ferro

Els primers pobladors d´aquestes terres, fa uns 6.000-4.500 anys, eren caçadors-recolectors que, a través d´un procés lent i gradual, es varen anar adaptant a l´agricultura, al conreu dels cereals i a la ramaderia, la cria d´ovelles, cabres i porcs, sense abandonar mai del tot les activitats anteriors. Elaboraven una ceràmica decorada amb impressions de petxines (Cardium)  coneguda com a ceràmica impresa o cardial, característica dels grups neolítics del Mediterrani occidental.

Aprofitaven els abrics o coves naturals de la serralada litoral, constituïts per grans blocs de pedra granítica, com a espais d´hàbitat, tot i que també eren capaços de construir cases senzilles, de fang, palla i pedres, i com a centres funeraris i culturals. A aquest període correspon el jaciment dels desapareguts Rocs d´en Sardinyà, situat a 250 m. en direcció NE del dolmen la Roca d´en Toni, excavat per en Jaume Ventura. El poblament de la plana durant el Neolític Mitjà (3500-2500 a. C,.) és testimoniat pels sepulcres de fossa excavats l´any 1915 a la Bòvila del Ravalet.

Cap al tombant del segon mil•lenni abans de Crist, els assentaments de la plana i del litoral són abandonats i el poblament es replega cap a la serralada. En aquest nou període, conegut com a calcolític, assoleix gran importància el treball i l´intercanvi de matèries primeres (sílex, basalt, etc.) per a la fabricació de tota mena d´estris. El ric aixovar funerari trobat a l´interior de les coves documenta peces d´indústria lítica d´una gran perfecció (destrals, ganivets, puntes de sageta de sílex, denes de collarets i braçalets) i fragments de ceràmica de vas campaniforme amb decoració incisa. D´altra banda, es construeixen autèntics monuments funeraris (dolmens, galeries cobertes o sepulcres de corredor), ben diferenciats de les simples fosses neolítiques. D´aquest període són els jaciments de la cova de la Granota, la cova d´en Pau i la cova d´en Joan, excavades pel Grup Arqueològic de Vilassar els anys 1950, i el sepulcre megalític conegut amb el nom de la Roca d´en Toni, destinat a enterrament dels membres de la família d´algun cabdill.

L´aparició, cap a mitjans del segon mil•lenni abans de Crist, d´estris i armes de bronze en tombes i jaciments anuncia el principi de l´anomenada Edat del Bronze.
Cap al 1200 a. C. fins i tot els objectes quotidians es fabriquen de bronze mentre els assentaments continuen creixent i es fortifiquen. Cap al 700 a. C. es  produeix un nou canvi tecnològic: el ferro substitueix el bronze com a material de fabricació d´estris i armes. Els morts són incinerats i les cendres dipositades en urnes funeràries. A aquest període protohistòric, escassament documentat a la nostra comarca, corresponen algunes troballes aïllades com ara la destral de bronze dels Rocs d´en Sardinyà.

La cultura ibèrica
A partir  dels segles sisè i cinquè abans de Crist, es desenvolupa al llevant de la Península Ibèrica una cultura o civilització amb unes característiques i personalitat pròpies (moneda, escriptura, llengua, etc.). La civilització ibèrica s´estructura en poblats políticament independents, agrupats en pobles o tribus de diversa extensió: edetans, ilercavons, cossetans, ilergetes, laietans, lacetans, indigetes, ausetans, bergistans, castellans, ceretans, andosins, arenosis i sordons. Els poblats es troben generalment enturonats i envoltats de muralles. A la nostra àrea, el món ibèric està ben representant pels poblats de la Cadira del Bisbe, a Premià de Dalt, Céllecs i Burriac, l´oppidum d´Ilduro, que arribà a disposar de seca pròpia, i per algunes estructures d´hàbitat dispers com el Turó d´en Rumpons. La font de riquesa dels ibers laietans que habitaven la nostra zona era la muntanya, el medi on desenvolupaven la seva activitat econòmica, agrícola i ramadera.

La romanització
Amb l´arribada dels colonitzadors romans, als segles II i I abans de la nostra era,  comença un nou procés històric. La minoria colonitzadora, membres de la milícia romana, s´estableixen al litoral en ciutats de nova fundació i els ibers abandonen els poblats enturonats i fortificats i tendeixen a adaptar els patrons culturals de la minoria colonitzadora.

La civilització romana s´imposà de manera lenta i gradual a partir de les grans ciutats com Tarraco i Barcino, fundades pels romans, i a partir de nous emplaçaments urbans d´antics poblats ibèrics com Baetulo (Badalona) o Iluro (Mataró). El Maresme era travessat de nord a sud per la Via Augusta, de la qual anys enrere es trobà un tram i un mil•liari, actualment conservat a l´ajuntament de Vilassar de Mar.

La unitat d´hàbitat i de producció dels ibers romanitzats a les zones de poblament dispers fou, des del segle I d. C. la vil•la, un complex agrícola destinat a l´autoconsum de la família que hi vivia i a la producció d´excedents comercialitzables (cereals, vi, oli). Les vil•les esdevingueren la unitat bàsica d´estructuració de l´espai agrari al territori rural de les ciutats iberoromanes d´Iluro i Baetulo. A partir del segle IV algunes vil•les adaptaren les seves dependències al culte cristià donant origen a les capelles de veïnat de Santa Anastàssia de Premià, de Sant Cristòfol, Santa Creu de Cabrils, etc.
A Vilassar de Dalt localitzem els forns romans d ela Fornaca (s. III dc). La vil·la romana de can Miqueló excavada parcialment i actualment s’està treballant en la necròpolis romana d eles pistes d’atletisme, testimonis de l’àmplia presència romana en aquest territori.

La transició del món antic al medieval

A partir dels segles III-IV d. C. les vil•les de la plana i del litoral del territori d´Iluro foren, de manera lenta i progressiva, abandonades i la població es replegà cap a l´interior de les valls. Aquest procés culminà als segles IV-VIII / IX amb la constitució d´un nou hàbitat dispers a l´interior de les valls i arrecerat als vessants de muntanya. Tot i així, alguns centres de poblament d´origen romà, com el veïnat de Sant Crist, a l´actual terme de Cabrils, a pocs metres de la Via Augusta, resistiren la tendència general, ni que fos a costa d´un estancament multisecular.

Durant la llarga transició del món antic al medieval s´accentuà el procés de diferenciació entre vil•les; algunes d´elles, estratègicament situades, s´erigiren en centres político-administratius, fiscals i/o religiosos al damunt del territori que les envoltava.
 

L´etapa carolíngia

L´any 801, amb la conquesta de Barcelona per les tropes de Lluís el Pietós, el Maresme passa a formar part, després del breu període de la dominació sarraïna, de la Marca Hispànica de l´Imperi Carolingi i a connectar-se amb el món de la cultura i de l´espiritualitat occidental. Al llarg dels segles X-XI es configuren els grans dominis eclesiàstics (de la seu de Barcelona i dels grans monestirs) i comencen a enregistrar-se per escrit les consagracions i dotalies d´esglésies, les donacions, els testaments, les transaccions de propietats agràries, actes que seran gelosament guardades en els arxius.
Aquests primers documents dels segles X-XI il•luminen un paisatge humà que, en la seva major part, enfonsa les arrels en èpoques remotes. Una escriptura de venda d´una propietat del terme de Premià datada del 978 cita per primera vegada el topònim Vilassar, identificat amb el territori de la vil•la central, de la futura parròquia o terme del castell. La parròquia de Sant Genís és esmentada per primera vegada en un document del 1.090. La capella de Santa Anastàssia de Premià és documentada per primer cop el 987; la de Sant Mateu el 993; la Cisa el 995; la capella de Sant Cristòfol el 1.037; Sant Salvador de Can Boquet el 1.172, etc. 

Paral•lelament, el territori de la Catalunya Vella s´estructura en una densa xarxa de castells i domus que exerceixen el control militar i jurisdiccional al damunt del territori i dels homes que hi viuen, sovint entrant en contradicció amb els drets alodials de la pagesia independent i amb els dominis de les grans institucions eclesiàstiques.
 

De la senyoria clàssica a la lluita pagesa per l´alliberament senyorial

La torre de Vilassar, que centrava la jurisdicció d´un territori corresponent a l´antic terme i parròquia, apareix al segle XI dins de l´òrbita de la poderosa família dels ses Agudes, senyor del Montseny. Umbert i Sicarda n´encomanaren la guarda a Adelaida, filla de Guadall, que l´any 1.025 havia rebut del comte Ramon Berenguer I les franqueses del castell de Sant Vicenç, i al seu marit Guillem, els quals, trencant els termes del pacte feudal, privatitzaren la torre i els seus dominis. Des de finals del segle XI, els Sants Vicenç, que detenien la castlania del castell de Burriac com a feudataris dels Castellvell,  primer, i dels Montcada, després, i les franqueses d´Agell i d´Argentona pel rei, començaren a actuar com a senyors alodials de Vilassar, tot delegant les funcions de la castlania a la família dels Montornès (1.171) i posteriorment als Tagamanent.

Al llarg dels segles XII-XIII els Sant Vicenç enllaçaren amb pubilles de les grans cases nobles del Vallès que aportaren en dot castells, masos i terres (Berenguer Guadall amb Berenguera de Cabanyes; Pere de Sant Vicenç amb Sança de Bell-lloc, el 1.162) i, posteriorment, amb les filles de les grans famílies de la burgesia mercantil i del patriciat barcelonins (Guillem de Sant Vicenç amb Guillema Marcús, el 1.193; Berenguer de Sant Vicenç amb Sança Grony el 1.228; Berenguer de Sant Vicenç amb Saura des Vilar, el 1.262).

L´any 1.352 el llinatge dels Sant Vicenç s´extingí per mort sense successió masculina directa de Berenguer de Sant Vicenç; aleshores, els marmessors testamentaris, per satisfer el gran nombre de creditors del testador, vengueren els castells i les jurisdiccions de Sant Vicenç i de Vilassar a l´escrivà de ració i burgès barceloní Pere des Bosc pel preu de 9.500 lliures.

Pere des Bosc introduí un nou concepte de racionalitat en la gestió del seus dominis (capbrevació i termenació dels castells) i aconseguí fer-se temporalment amb l´omnímoda jurisdicció i mer imperi dels mateixos (1.360-1.364). D´altra banda intentà recompondre els dominis dels termes dels seus castells comprant al prior de Sant Marçal del Montseny els onze masos que aquest monestir posseïa a Vilassar i Argentona , però, en no contemplar-se en la venda el dret de fadiga de què gaudien els pagesos de Sant Marçal, des Bosc hagué de revendre´ls les possessions i enfranquir-los (1.365). Algunes d´aquestes famílies encapçalaren al llarg del segle XV el moviment antisenyorial , del qual en fou una peça fonamental el sagramental, un sometent camperol dirigit per la ciutat de Barcelona i l´Església contra els malfactors que, de facto, esdevingué un instrument de defensa i acció armada contra el poder senyorial.

Els privilegis de reintegració a la Corona i el govern municipal         
L'any 1.419 Alfons el Magnànim concedí a les parròquies dels castells de Mataró Sant Vicenç i Vilassar el privilegi de redempció de les jurisdiccions senyorials i de reintegració a la Corona. Aquest privilegi fou revocat el 1.424, confirmat el 1.428 i ampliat el 1.436; a partir d´aquest any les jurisdiccions de Vilassar i Argentona serien regides pel veguer de Barcelona o del batlle reial i no pels comissaris del governador de Catalunya.

En acabar la Guerra Civil Catalana (1.462-1.472), el rei Joan II concedí els castells i jurisdiccions de Vilassar, Burriac i Mataró al cavaller Pere Joan Ferrer com a recompensa pels seus serveis en favor de la causa reial. Però pocs anys després, el 1.480, els síndics de Mataró, Argentona, Cabrera Vilassar i Premià obtingueren de Ferran el Catòlic un nou privilegi que establia el retorn definitiu de les jurisdiccions al patrimoni reial i concedia la condició de “carrer de Barcelona” a les parròquies de Mataró, Argentona, Cabrera, Vilassar i Premià, les quals quedaven definitivament constituïdes en universitats. Una concòrdia posterior (1.481) regulava els termes del carreratge barceloní.

La institució municipal regí la vida dels vilassarencs des de 1.480 fins al Decret de Nova Planta de Felip V, el 1.716, que instituí els ayuntamientos. El  comú o universitat el formaven tots els caps de casa del terme del castell i parròquia. Els seus òrgans bàsics eren el batlle, els jurats i els consellers, elegits per diversos sistemes segons les èpoques, però sempre en acte públic celebrat anualment el dilluns de Pasqua.

Pel que fa a la propietat del castell de Vilassar, per enllaços matrimonials i heretaments aquesta passà, al llarg dels segles XVIII i XIX, als Oms, als Copons, marquesos de Moià i de la Torre, i finalment als Sarriera, marquesos de Barberà i de la Manresana, els propietaris actuals. El castell mantingué fins el segle XIX la senyoria directa de les seves terres i el cobrament dels corresponents agrers, delmes, censos i drets emfitèutics fins que aquests foren lluïts o redimits.

La contrareforma tridentina   

Al llarg del segle XVI el govern municipal de Vilassar s´estabilitza i consolida. Símbol de la iniciativa i de l´empenta de la universitat fou la construcció, els anys 1.511-1.519, de la nova església parroquial.

La contrareforma tridentina implicarà importants canvis i novetats en la parròquia i en les formes i vivències de la religiositat local: construcció de la capella de Sant Sebastià (1.570), reforma de la capella de Sant Salvador (1.580), creació de la confraria del Roser (1.584); fundació de la confraria del Santíssim (1.525); creació de la confraria de la Sang de Crist (1.623), ampliació de l´església i construcció de comunidors per als exorcismes (1.598); construcció del campanar al costat nord de la nau (1.607); construcció d´una nova capella (1.615); arribada de les relíquies dels Sants Màrtirs (1.623); miracle de la pluja (1.627); erecció de la capella dels Sants Màrtirs (1.625-1.632); vot de poble de 1.654. Durant aquest període, mentre la Inquisició exerceix el seu paper persecutori i repressor de la dissidència política i religiosa, la parròquia esdevé la principal font de finançament de la comunitat local.

El segle XVII és el gran moment de l´emergència de la burgesia mercantil del litoral, que, inicialment, com a conseqüència de la crisi econòmica del període 1.627-1.632 i el malestar social provocat per l´estat permanent de l´ocupació de les tropes castellanes, adopta un posicionament secessionista. A la segona meitat del segle XVII, la nova generació de Narcís Feliu de la Penya entrarà en una actitud col•laboracionista amb la monarquia, que explica la presa de partit en favor de l´arxiduc Carles d´Àustria en contra de Felip de Borbó durant la Guerra de Successió (1.705-1.714). Vilassar, lloc de residència de la família Feliu de la Penya-Isern, acèrrims defensors de la causa de l´arxiduc, i de diversos cabdills austriacistes, serà assetjada per les tropes franceses el setembre de 1.713 i patirà de manera cruel la repressió política.

El dinamisme demogràfic dels segles XV-XVIII

A l´Edat Mitjana el terme de la jurisdicció, del castell i de la parròquia Vilassar, comprenia tres veïnats o entitats de poblament diferenciats: el nucli de Vilassar, el veïnat de Cabrils, que comprenia el poblament de la vall homònima, i el veïnat del Sant Crist, que agrupava alguns masos entorn de la capella de Sant Cristòfol, al peu de la muntanya de Montcabrer.

El poblament del terme de Vilassar estava constituït principalment per unitats d´explotació agrària aïllades (masos i bordes). D´aquest model dominant se separaven la sagrera de Vilassar, el poblament concentrat sorgit entorn de l´església parroquial de Sant Genís i de la Plaça del Mercadal, l´antic veïnat del Sant Crist i un embrionari nucli marítim de “botigues” i barraques de pescadors a l´emplaçament originari del que, a partir del segle XVI, seria conegut com a “veïnat de mar”. Un llevador de censos de forment de la parròquia de Vilassar, redactat vers 1.400, relaciona un total de 83 unitats d´hàbitat, 67 masos i 15 bordes, per al conjunt del terme, de les quals 46 correspondrien a Vilassar, 27 al veïnat de Cabrils, 8 al Sant Crist i 2 al veïnat de Mar. Aquestes dades, coherents amb les que ens proporcionen els fogatges i les visites pastorals entre 1.365/1.370 i 1.515, permeten suposar una població d´entre 250 i 400 habitants.

A la segona meitat del segle XVI, Vilassar clou el seu estancament secular i experimenta una forta eclosió demogràfica, en bona mesura gràcies a l´onada d´immigració occitana del període 1.570-1.700. El nucli de Vilassar catalitza una bona part d´aquet increment, tot i que les pagesies del veïnat de Cabrils i l´embrionari veïnat de mar, habitat principalment per famílies de pescadors, no en resten al marge. Així, el veïnat de mar passa de les tres cases inicials al segle XVI a unes deu cases el 1.640. És només el preludi del fort creixement demogràfic del segle XVIII (el conjunt de Vilassar passa de 1.243 habitants el 1.719 a 2.448 habitants el 1.787, dels quals 1.013 corresponen a Vilassar de Mar), que portarà els veïnats de mar de Cabrils a erigir-se en vicaries perpètues (1.769) i en parròquies i municipis independents els anys 1.784 i 1.821 respectivament.

L’era de la industrialització

A començament del segle XIX, Vilassar clou la llarga etapa agrícola i menestral que havia caracteritzat la seva estructura econòmica des de la Baixa Edat Mitjana i inicia el camí que el portarà a convertir-se en un nucli industrial especialitzat en el sector tèxtil, depenent del gran capital mercantil de la metròpoli. La primera manifestació d´aquest canvi és un fort increment demogràfic com a conseqüència de la necessitat de mà d´obra en la filatura i el tissatge, que experimenta la seva primera gran eclosió en el segon quart del segle XIX; entre 1.787 i 1.842 Vilassar de Dalt passa de 1.435 a 2.668 habitants.

En una primera fase, la filatura del lli i del cotó es basa en el treball domèstic de les dones, però a partir del segon quart del vuit-cents els processos de filatura i de tissatge es concentren en instal•lacions especialitzades amb una rigidesa d´horaris i reglamentacions que canvien els costums i hàbits de la població. L´any 1.850 Vilassar de Dalt s´ha convertit en la sisena població industrial del Principat amb 1.070 telers distribuïts entre trenta fabricants, amb 1.634 obrers reconeguts. Això suposa un 56 % de la població dedicada al tèxtil.

Aquests primers telers són encara manuals, moguts per vogis amb matxos. Mateu Serra i Tauran instal•la el 1.848 el primer vapor a la fàbrica coneguda amb el nom de “Les Sedes”. L´any 1.861 la mecanització arriba ja al 32 % de la producció tèxtil local però comporta una reculada del creixement demogràfic entre 1.857 i 1.861. Aquest són també anys de gran conflictivitat social, conflictivitat que, unida a l´alça dels costos energètics del carbó, portarà Mateu Serra i Tauran a abandonar Vilassar i traslladar la producció a l´Ametlla de Merola, al Berguedà, on fundarà una nova colònia industrial (1.870). A partir d´aleshores la industrialització local queda en mans de tres grans famílies de fabricants: els Calvet, al front de la fàbrica de cal Boter, els Vives, propietaris de cal Garbat, i els senyors Manyé i Ordeig, que construiran en un solar del carrer d´en Bassa el vapor més gran de Vilassar. Al seu entorn sorgiran un gran nombre de petits i mitjans fabricants tèxtils que lentament es mecanitzaran i diversificaran.

A les darreries del segle XIX els canvis tecnològics del tèxtil s´acceleren: fracàs del vapor, introducció de l´electricitat, diversificació dels diferents tipus de gèneres, etc. L´any 1.915 esclata la vaga de can Manyé que durarà mesos i suposarà una ruptura del teixit social vilassarenc. Serà el preludi de la crisi posterior a la I Guerra Mundial, que portarà a l´esgotament de les grans empreses tèxtils de la generació dels anys vint.

Durant els anys trenta una nova generació de fabricants formats a l´entorn de la delegació local de l´Escola Industrial Batlle pren el relleu de la industrialització. L´any 1.932, amb 1.226 telers distribuïts entre 44 fabricants, Vilassar de Dalt és la capital comarcal del cotó i un dels principals nuclis de la industrialització tèxtil catalana.

Després de la Guerra Civil, el sector tèxtil coneixerà la seva darrera etapa d´esplendor amb l´aparició de noves indústries (tints i Acabats Vilassar, Pons i Marsal, Vilassar Tèxtil, Noguera Jordà.....) i una creixent diversificació fins a la seva crisi definitiva, que portarà al tancament de totes les fàbriques històriques al llarg dels anys setanta i vuitanta.

Mig segle de grans transformacions urbanístiques

En trenta anys, del 1.950 al 1.979, Vilassar de Dalt passa dels 3.306 als 5.647 habitants. Aquest fort increment es deu en part al propi creixement vegetatiu de la població –al baby boom dels anys 1.960-1.975-, però també a l´arribada massiva de població immigrant procedent, majoritàriament, de Múrcia i Andalusia. Una part molt important de la població de parla castellana que arriba a Vilassar els anys 1.950-1.970 procedeix de la regió de Múrcia i concretament de dos municipis: Cehegín i Calasparra.

Com en les anterior onades migratòries, la població nouvinguda s´instal•la inicialment en cases del casc antic, però ben aviat aquestes esdevenen insuficients i sorgeixen tres nou barris: can Salvet, resultat de la urbanització de les antigues terres d´aquest mas (1.955), que acull població autòctona i immigrada; el barri del Pi, conegut amb el nom de el Congo,  sorgit de la prolongació del carrer de Manuel Moreno, en el triangle que formen les dues rieres abans de la seva confluència als polls d´en Maians (1.959); i la Galvanya, el mal anomenat Mau-Mau, a la part alta del poble, entre el torrent homònim i el torrent Lloberes (1.957). La tipologia d´habitatge predominant en aquests dos barris és la casa de planta baixa i pis, mentre que a can Salvet els blocs de pisos alternen amb els habitatges individuals.

Aquest increment explica una part important del creixement urbanístic del municipi fins a la meitat dels anys 70, però des dels anys 60 Vilassar experimenta un altre fenomen que transformarà de manera radical la seva estructura social i urbanística: el desenvolupament, a la perifèria del nucli urbà, de nous plans urbanístics destinats a la construcció d´habitatges de segona residència del tipus xalet o torre (casa amb jardí) i, a partir dels anys 80, de cases adossades. La demanda d´habitatges de segona residència procedeix essencialment de la ciutat de Barcelona i de la seva àrea metropolitana que, des dels anys 70, desconcentra població que cerca en l´entorn rural immediat una millora de la seva qualitat de vida. Les urbanitzacions de cases amb jardí s´inicien a Vilassar amb l´aprovació del pla parcial de Santa Maria l´any 1.951, però no és fins a la dècada dels 60 que el fenomen agafa embranzida amb l´aprovació dels plans parcials de la Granja, a tocar a l´autopista (1.962), la Cisa (1.966), Sant Sebastià, a banda i banda de la carretera de Cabrils (1.966), Comtes d´Urgell (1.972), les Oliveres, entre la carretera de Premià de Mar i el torrent del Blanqueig (1.975), Reina Elisenda (1.975) i la Quintana (1.978), a tocar dels casc antic. La urbanització de la Fornaca per iniciativa de l´Institut Català del Sòl, aprovada el 1.982, és una operació urbanística de gran volada que porta a la construcció d´un nou veïnat de més de 200 cases, separat del poble. La construcció de segones residències ha continuat amb força en els darrers anys amb el pla parcial de Clavissa i amb els de can Sabatés, can Silva, can Cabanyes i can Tarrida de pròxima execució.

D´altra banda, la desconcentració industrial de l´àrea metropolitana i el creixement general de l´activitat econòmica porta a Vilassar gran nombre d´indústries d´origen forani en el moment en què, paradoxalment, la secular indústria tèxtil local s´enfonsa. El sector industrial sorgit a la part baixa de la riera de Targa entorn del Tint de Baix, es prolonga cap a l´est pel carrer Narcís Monturiol (1.971) i cap al nord per can Samaranch (1.976) amb dos petits polígons que acullen aquest nou tipus d´indústria diversificada. En els darrers anys, el sector industrial s´ha ampliat pel nord-est amb l´aprovació i execució del pla parcial de Vallmorena i encara es preveu la seva ampliació futura per una franja paral•lela a la riera de Targa fins a tocar de l´autopista.

Un cop desenvolupats bona part dels plans urbanístics previstos a les Normes Subsidiàries de Planejament (1992) i assolida la preservació de l´espai natural de la serralada litoral, Vilassar de Dalt que, per la seva qualitat de vida i per l´elevat nivell dels serveis i infraestructures que ofereix, continua atraient població barcelonina, encara el seu futur en nous reptes: la urgència de construir habitatge assequible per a les noves generacions de vilassarencs que en els darrers anys s´han vist forçades a marxar del poble, i la necessitat d´acollir i integrar la immigració que treballa en la indústria i els serveis locals.
 

0

Contingut relacionat

Festivals de música per a tots els gustos, i per tota la comarca! Tria'n el teu a la guia de festivals de música del Maresme!

Festivals per a tots els gustos musicals! Consulteu la guia adjunta, amb les programacions de cadascun, tenim una oferta de festivals per tot l'...

Del 29 d'abril al 5 de juny a una cinquantena de restaurants i establiments de 12 municipis maresmencs, i no us perdeu les fires de la maduixa!...

Pàgines

Comparteix