Prehistòria
Les primeres dades històriques sobre el poblament del que avui coneixem com a municipi de Premià de Mar són antigues. S'han constatat restes prehistòriques, com per exemple algunes terrisses de l'estil neolític de Montboló en el seguiment arqueològic pertanyent a la segona fase de l'anomenada Illa de Premià (on abans hi havia els antics Frigorífics del Maresme SA). Aquesta dada és important, ja que a banda d'una cronologia antiga (4.500 abans de Crist, aproximadament), és la primera vegada que es detecta terrissa del tipus Montboló al Maresme. Un altre seguiment arqueològic dut a terme durant la construcció dels fonaments dels aparcaments de la Plaça de la Sardana han revelat l'existència d'un important jaciment corresponent a la Primera Edat del Ferro, amb una cronologia propera als segles VIII-VII a.C.

De la mateixa manera s'han documentat altres restes d'aquest període, com per exemple al carrer de la Mercè i en la cantonada Gran Via de Lluís Companys-carrer de la Plaça. Hi ha igualment alguns elements prehistòrics aïllats, com per exemple una ascla en sílex de color mel trobada a Can Fitó. També es parla de l'existència d'un possible dolmen en el que havia estat la casa pairal del Mas Foixà (situada al final del carrer Gran Via), sense que hi hagi però cap evidència científica.


Època ibèrica
L'època ibèrica, que es desenvolupa entre els segles VI i I a.C., té el seu màxim exponent en el poblat ibèric de la Cadira del Bisbe, situat en el terme municipal de Premià de Dalt. Atès que es tracta del primer nucli urbà realment documentat en aquesta zona, no resulta agosarat considerar-lo el primer Premià conegut. Amb tot, avui sabem que els poblats ibers no són els únics llocs d'habitació que aquesta etapa històrica ens ofereix, doncs també hi ha el que els arqueòlegs anomenem assentaments ibèrics de plana, que consisteixen en petits establiments dedicats a una activitat econòmica molt concreta, com poden ser l'agricultura o la producció de terrissa. D'aquests, tenim a Premià dos exemples: el primer a Can Vilà (que pertany territorialment a Premià de Dalt encara que està al costat mateix del Camí del Mig), i el que es trobava poc més amunt de l'actual Plaça de la Sardana, tots dos amb unes cronologies incontestablement preromanes (segles IV-III a.C.).

Època romana

Amb l'arribada dels romans a partir de l'any 218 a.C. començaran a produir-se tota una sèrie de canvis socials, econòmics i polítics molt importants. El tipus d'assentament principal serà el que ells mateixos anomenaven villae (vil·les), és a dir, cases de camp. És evident, tal i com l'arqueologia ha demostrat, que el poblament romà fou dispers i molt abundant a la comarca del Maresme, i Premià de Mar no n'és cap excepció. Els exemples més destacats són la vila de la Gran Via -troballa arqueològica que moltes persones encara recorden-, excavada en l'any 1969 i que era certament una casa senyorial (una domus, si emprem la terminologia de l'època). En dur-se a terme les obres de col·locació del nou col·lector, a finals de l'any 1999 i principis de 2000, en el seguiment arqueològic dut a terme en el carrer Mn. Jacint Verdaguer, s'ha pogut excavar una altra part d'aquesta vila romana, que correspon essencialment a magatzems, tallers, forns i altres elements productius.

Els treballs arqueològics realitzats han demostrat l'existència de tres fases per a aquest assentament, que són:
[*]   Primera fase: època dels emperadors August i Tiberi (inicis segle I d.C.), que és quan s'aixeca la casa.
[*]   Segona fase: època de la dinastia Flàvia (finals del s. I d.C.-inicis del II d.C.). Es tracta d'una reforma.
[*]   Tercera fase: finals del s. IV d.C.-començaments del segle V d.C., que és quan finalitza l'assentament en aquest sector.
A finals de l'any 2000 es descobria un element arquitectònic singular, que pertany al mateix assentament que les restes de la Gran Via i del col·lector: l'edifici de planta octogonal de Can Ferrerons, excavat al llarg de l'any 2001. Aquesta construcció és de gran rellevància, ja que només se'n coneixen dues més com ella a la Península Ibèrica, i serà utilitzada entre els segles IV i VII d.C. Al llarg d'aquests tres segles tindrà diversos usos: com a termes privades, com a lloc de premsat i magatzem, com a lloc de fosa de metalls, o fins i tot com a necròpolis en la darrera fase. Una vegada finalitzats els treballs d'excavació arqueològica està previst procedir a la seva musealització i adequació per a la visita.

Recentment (any 2002) s'han pogut excavar altres restes properes, situades per sobre de la Plaça del Dr. Ferran, on s'han trobat noves restes que confirmen la gran extensió d'aquesta vila romana, propera a les 5 hectàrees.

Un altre jaciment romà rellevant és la necròpolis situada en el Palmar Hotel, bàrbarament destruïda per les excavadores l'any 1976, que contenia més de setanta tombes amb data en el Baix Imperi (segles IV-V d.C.). En destacaven algunes àmfores de procedència itàlica -de les quals actualment se'n coneixen escassos exemplars a la Península ibèrica- i la tomba d'un nen, que portava una corona feta de cargols punxencs de l'espècie Murex brandaris.

Altres jaciments romans que destaquen de Premià de Mar són la casa localitzada al carrer de la Mercè, amb data entre els anys 75-25 a.C., o els tres abocadors excavats durant la primera fase de construcció de l'Illa de Premià (els antics Frigorífics), amb una cronologia situable entre els anys 100 a.C.-70 d.C. Cal dir que els testimonis de la presència romana en el que avui és el municipi de Premià de Mar és prou abundant: a banda dels jaciments esmentats, cal citar igualment les troballes de Can Colomer, Can Manent, Cal Metge, el Vallpremià, el Mas Foixà, el carrer Gibraltar, etc., així com també les més recents dels torrents Amell i Fontsana o les dels carrers Gran Via i Elisenda de Montcada, evidenciats durant els seguiments arqueològics d'obres duts a terme entre els anys 1996-1997.

Tot plegat ens indica que cal ser molt respectuosos amb els testimonis del passat, doncs aquests són molt abundants, i que els seguiments arqueològics d'obres haurien de ser la norma i no l'excepció, tal i com preveu el vigent Pla Especial de Protecció del Patrimoni de la vila: com s'ha pogut comprovar, les troballes dutes a terme en els darrers anys els justifiquen completament.


Època medieval
Durant l'Edat Mitjana ens trobem amb un període fosc, essencialment per la manca d'informació. Després de la caiguda de l'imperi romà el caos domina arreu, i s'incrementarà encara més amb la invasió sarraïna. Però la vida continua i les comunitats de la zona tendeixen a viure en àrees lluny de la costa, essencialment per la por als atacs dels pirates i corsaris sobretot musulmans, que des dels segles IX al XVIII duran a terme ràtzies per tota la comarca (així, la coneguda llegenda de la castlana de Burriac que els fa front és només un reflex d'aquest període d'inseguretat).

El nom de Premià apareix en els documents per primera vegada en el segle X: molt probablement deriva d'un propietari romà, segurament d'època tardana, anomenat Primius, Primianus o Primiliamus, l'heretat del qual desconeixem on es trobava exactament hores d'ara. Precisament és en aquest segle -el X- quan comencen a trobar-se en la documentació esments de llocs premianencs que encara existeixen: l'ermita de Santa Anastàsia -actual Santa Anna de Premià de Dalt- en l'any 987, l'ermita de Sant Mateu en el 993, o els terrenys de la Cisa en el 995. Molts dels indrets que s'anomenen són, però, actualment imprecisables amb seguretat degut a les referències de l'època (per exemple propietat que limita al nord amb la vinya de Mallol).

Amb tot, hi ha casos en què resulta més senzill establir els llocs, com ara en una donació feta a benefici dels altars de Santa Creu i Santa Eulàlia de la Seu de Barcelona feta per Pau, Simplici i Olviola, marmessors del testament de Viatarius: en el document s'esmenta que la propietat -una vinya- es troba damunt de la casa de Santa Anastàsia, i que els seus límits són: al nord, la vinya d'Ermengod i de Seniofred; a l'est, la vinya de Pladidia i hereus; al sud la via que va a tot arreu, que molt probablement és el que avui coneixem com a Camí del Mig, que a grans trets és el brancal de la Via Augusta que havia estat construïda pels romans entre els anys 10-8 a.C., i que en l'Edat Mitjana continuava en funcionament, arribant fins els nostres dies.

Alguns segles després, i sobretot entre el XV i el XVII, comencem a trobar evidències d'establiments ja prop de la mar. Així, en l'any 1687 la masia de Can Manent era ...fleca, gavella y mesón en toda la extensión del camino Real. El barri de mar de Sant Pere de Premià començava a prendre forma: d'aquesta manera es justifica la història del pescador Cristòfol que, procedent de Premià de Dalt segons la llegenda, és el primer que s'estableix arran de mar amb la seva família i d'alguna manera funda el barri de mar, el futur Premià de Mar.

La població costanera de l'actual Premià de Dalt, el Premià de Baix com es deia aleshores, creixia ràpidament: així, a finals del segle XVIII es començava a construir la que després seria la parròquia de Sant Cristòfol. I no cal dir que aleshores l'aixecament d'una església implicava un cert nombre de població. Les activitats de l'època eren la pesca, l'incipient comerç amb les amèriques -que es desenvoluparia molt més durant el segle XIX-, així com la pagesia, ja fos aquesta de secà (vinya i cereals) o de sínia (horta i arbres fruiters, entre els que destacava el taronger). La floricultura fou introduïda pels voltants de l'any 1832, un segle abans que l'italià Beniamino Farina introduís al Maresme el conreu del clavell.

El nucli antic de Premià de Mar no resulta difícil de distingir en qualsevol planell actual, ja que es troba entre la Riera i l'actual carrer Joan Prim; el límit superior el marcaven els carrers Àngel Guimerà i Sant Miquel. Entre aquests i la platja és on hi havia la majoria de cases dels pescadors, i per damunt d'ells les masies dels pagesos.


Època contemporània
L'any 1836 Premià de Baix es converteix en Premià de Mar, sota l'advocació de Sant Cristòfol. I el 1841 consagrarà parròquia pròpia. El 1848 arribarà el primer tren... A partir d'aleshores l'evolució de la població serà vertiginosa. La descripció que del poble ens fa Víctor Balaguer en la Guia de Barcelona á Arenys de Mar por el ferro-carril, publicada en 1857, és la d'un municipi en ple desenvolupament:

Premiá de mar ó sea San Cristóbal de Premiá es una poblacion de escasa importancia. Tiene 1500 almas y 280 vecinos, tres fábricas de tejidos, dos de empesa y una de pisanas, pañuelos etc., con su tinte, ocupándose en cada una treinta personas.

La industria principal de este pueblo, cuyo término comprende 400 cuarteras de tierra, es la navegacion. Sus tierras producen vino, trigo, cebada, cáñamo, legumbres y cebollas, y su principal cosecha es el vino, pero hace seis años que desgraciadamente se pierde toda a causa del oidium.
Cuenta la matrícula de Premiá doce barcos de pesca y uno de tráfico de cabotaje; y de otras matrículas, pero montados por vecinos de este pueblo como dueños é interesados, hay cuatro de cabotaje y diez de carrera de América...

El final del segle XIX veurà dos fenòmens que canviaran Premià de Mar per sempre: la fil·loxera, que destruirà les vinyes existents en el terme provocant un reciclatge forçós dels conreus, i la fi de la carrera de les Amèriques amb la implantació de la navegació a vapor. A canvi, es desenvoluparà una important activitat industrial: els noms d'algunes de les fàbriques com Can Za, Can Gravada, la Lyon Barcelona (pionera de l'estampació a la lionesa), el Vapor Vell i d'altres perduren encara en el record de molts premianencs. L'any 1884 es bastia la Propagadora de Gas. Poc després arribaria la il·luminació per fanals de gas als carrers, l'aigua de Dosrius, l'electricitat, el telèfon... I Premià, com moltes altres poblacions, entrava de ple en el vertiginós segle XX.