Per no perdre's

Per no perdre's

Cabrera de Mar

PRINCIPALS FESTES, FIRES I ESDEVENIMENTS
 
Gener:
Cavalcada de Reis
Festa Major d’hivern Sant Vicenç

Febrer:
Carnestoltes
Festa dels Tres Tombs

Maig / Juny:
Fira Iberoromana: Els carrers de Cabrera de Mar s’omplen de cabrerencs i cabrerenques vestits de romà. És l’ocasió de gaudir de la cuina iberoromana, de passejar per les parades d’artesania i veure els artesans treballar, o de contemplar un espectacle de lluita de gladiadors. A més de meravellar-se davant els productes de l’horta i les flors que es cultiven al nostre poble.

Juny:
Fira medi ambient i pagesia: Primers de juny. Fira amb activitats divulgatives i lúdiques relacionades amb el mediambient i la pagesia i els seus productes de proximitat, ecològics, etc...

Agost:
Festa Major de Sant Feliu
Festa Major de Santa Elena d’Agell

Setembre:
Festa de la Verema
Cursa Burriac Atac: cursa de muntanya d’uns 18 Km que es celebra de nit. És una carrera dura ja que té fortes pujades i baixades amb terreny pedregós i amb poca visibilitat, encara que és obligatori portar el frontal.
www.burriacatac.cat

Desembre:
Fira de Santa Llúcia
Pessebre Vivent
Up Team Trail: Cursa mixta de muntanya per equips

MERCATS
 
Mercat de marxants > dimarts
 
 
 
LLOCS PER VISITAR
 
Castell de Burriac > Les ruïnes del Castell de Burriac (segles XII-XV), del qual encara es pot apreciar la torre de base circular, són al capdamunt d'un turó de 400 metres d'altura, a 3500 m. de distancia del mar, i resulten emblemàtiques per al municipi i tot el Maresme. Era un punt estratègic de control del territori, ja que des d'ell es controlava visualment la costa i la plana del Maresme, des de Vilassar fins a Caldes d’Estrac.
 
El castell va ser construït sobre una torre de defensa anterior; la primera documentació que ens mostra l'existència del castell data de l'any 1017, en un document que Berenguer Ramon I va rebre de la comtessa Ermessenda. Entre els segles XII i XIII van ser construïdes la torre de l'homenatge, els magatzems i la capella. Va ser de propietat de la família dels Santvicenç en un principi (se n'havia dit Castell de Sant Vicenç fins el 1313. Cap al segle XVIII, el castell va deixar d'utilitzar-se definitivament, però no va ser fins el 1836 que va cessar l'activitat de la capella. Actualment, pertany a l'ajuntament de Cabrera de Mar.
 
 
Poblat ibèric de Burriac
Jaciment de Ca l’Arnau – Can Mateu – Can Bonet
Jaciment de Can Modolell
Capella de Santa Elena
Església Parroquial de Sant Feliu
Cementiri i Capella de Sant Sebastià 
Nucli antic (Baixada de l’Església)
Can Rodón
Can Bartomeu
 

RUTES 

RUTA IBEROROMANA
 
CAN BENET (Bé cultural d’interès local): Les obres de construcció del Poliesportiu de Cabrera van treure a la llum les restes d’una casa senyorial d’època republicana. En la intervenció arqueològica d’urgència, es va exhumar tot un conjunt de restes corresponents a un nucli d’habitacions d’època romana republicana, format per dos carrers amb cases adossades a banda i banda en una mena de barri. Tot el conjunt d’àmbits documentats a la darrera intervenció arqueològica respondrien a un edifici singular, molt probablement corresponent a una domus o casa romana habitada per un personatge molt important de la població, d’origen itàlic i que possiblement desenvolupava funcions polítiques i administratives per a la República Romana en el territori.
 
L’habitatge constava de sis habitacions pavimentades amb mosaics dels que cal destacar, per la seva excepcionalitat, un en fons de color negre, aconseguit amb la barreja d’escòria de ferro amb el morter del llit del paviment, amb una decoració geomètrica formada per cassetons quadrats amb creus gammades centrals de tessel·les de marbre blanc. A través dels materials mobles recuperats es van poder situar cronològicament les estructures entre el 150 aC per a la seva construcció, i el 80 aC per al seu abandó. Aquesta cronologia es correspon a la que ha estat documentada a la resta de sectors excavats de l’antiga Ilturo.
 
CA L’ARNAU-CAN MATEU (Àrea d’interès arqueològic): Les restes arqueològiques situades a la Riera de Cabrera (entre La Guardiola i el Poliesportiu) corresponen a dos jaciments d’època republicana superposats: una part d’una zona residencial amb domus de gran format i de tipologia clarament itàlica, magatzems, forns, tallers i sobretot les termes públiques d’Ilturo, i al damunt un centre terrissaire de fabricació d’àmfores per a vi, presidit per un forn de planta rectangular.
 
Aquest sector d’Ilturo presenta una estructura en terrasses, que sembla resseguir el traçat que en aquella època tenia la riera, segurament més ampla i ondulada que avui dia. Les termes tenen una superfície d’uns 450 m2 i la seva construcció es situa vers la meitat del segle II aC. L’edifici original constava només de  vestidor (apoditerium), sala d’aigües tèbies (tepidarium) i sala d’aigües calentes (caldarium). A aquests espais es va adjuntar més tard una sauna seca (laconicum) i una sala en el cantó sud, d’ús indeterminat. Els sostres corresponents als dos àmbits que disposen de calefacció estaven construïts amb una tècnica basada en la utilització d’elements ceràmics que possibilitava la consecució de superfícies corbes molt lleugeres. Una altra dada que demostra el grau de perfeccionament tècnic que s’havia aconseguit en aquestes instal·lacions, el proporciona la troballa de tubs de plom de diversos gruixos. L’acabat interior combinava el color rosat del revestiment hidràulic de les parets, dels seients i de l’alveus, amb els emblanquinats dels sostres i de les motllures decoratives de morter que coronaven les parets. Els paviments,
elaborats amb pedretes de color blanc, completaven l’aspecte interior d’uns espais en els quals es tractava de guanyar lluminositat. L’aspecte general exterior del complex termal devia de ser imponent, destacant els dos sostres amb superfícies corbes i emblanquinats que reflectirien la llum solar.
 
Les restes que s’han trobat corresponent al centre productor d’àmfores són un forn i alguns abocadors d’àmfores en les rodalies. El forn, està situat dins d’un ampli recinte delimitat per dos llargs murs perpendiculars. És de planta rectangular, delimitat pel seus quatre costats per una paret de pedra, i conserva casi tota la graella in situ. Les
 
dimensions totals de l’estructura són d’uns 45 m2. A més d’àmfores, també es varen fabricar materials constructius, ceràmica comuna i vasos de parets fines. La cronologia inicial del complex terrissaire és per ara problemàtica. Durant la seva excavació es varen trobar fragments de vores d’àmfora local datats entre el segon quart del segle I aC i el primer del segle I, moment en que s’abandona definitivament el centre productor i tot el jaciment.
 
CAN RODON DE L’HORT (Àrea d’Expectativa Arqueològica): El clos de can Rodon de l’Hort conté, en forta complexitat, restes arqueològiques de diverses èpoques. En primer lloc, i a l’extrem SE i sobretot a la parcel·la
situada al sud s’hi va trobar una necròpolis ibèrica del segle III aC, que fou excavada majorment a finals del segle XIX. Es calcula que possiblement hi hauria unes deu tombes. Ja durant els anys seixanta del segle XX se’n varen excavar quatre més. Es tractava de tombes consistents en una fosa circular d’uns 80 cm de fons i un metre de diàmetre que contenien dues àmfores ibèriques acompanyades de la resta d’ofrenes consistents en objectes ceràmics, elements de bronze i armes de ferro. Tot el material recuperat es troba al Museu d’Arqueologia de Catalunya a Barcelona.
 
En segon lloc, l’any 2006 es varen trobar un total de tres sitges, conservades íntegrament i situades a l’extrem est del clos arqueològic. Segurament haurien d’estar relacionades amb un habitat rural avui desaparegut. La seva datació, al voltant del segle V aC., és particularment interessant.
 
En tercer lloc, s’ha documentat un centre terrissaire d’època imperial romana que produïa àmfores per a exportar vi, així com vases de parets fines i ceràmica comuna. Aquestes construccions estan a l’extrem nord del clos arqueològic i segurament els forns es situarien sota les parcel·les veïnes. També s’ha documentat la presència de dolia d’emmagatzematge relacionats amb aquesta instal·lació.
 
Finalment, en la meitat occidental del clos es localitza una extensa zona d’habitat residencial, comparable tant en cronologia i estructura amb la que hi ha a la veïna parcel·la de ca l’Arnau-can Mateu. Entre les restes constructives cal destacar la presència d’un carrer en sentit nord sud, que té al seu cantó oest una domus de gran format i al seu cantó est una renglera de tallers, entre els que destaca un dedicat a la metal·lúrgia. Cal destacar en aquest clos també la troballa d’una estructura constructiva de drenatge formada per 19 àmfores senceres.
 
*La Masia: Es tenen notícies del llinatge dels Rodon des del segle XIV. La casa podria datar del 1300, tot i que els elements constructius que es poden veure ara són dels segles XVI-XVIII. La façana conserva una finestra gòtica del segle XVI i l’arcada porta la data del 1758. Actualment és un restaurant.
 
CAN MODOLELL (Àrea d’interès arqueològic): Can Modolell, l’antic can Lledó, és una masia situada al nord de Cabrera, al camí de can Segarra. En les seves terres, molt a la vora del mas, tocant al camí, hi ha el jaciment on s’han descobert vestigis que van des de l’època ibèrica fins a la baixa edat mitjana. Les restes més rellevants del conjunt són, però, les estructures del que podria haver estat un temple pagà dedicat al déu persa Mitra. Precisament, la datació dins la segona meitat del segle I dC d’una de les àrules dedicades a Kautes, dóna la datació més antiga per a un testimoni de culte mitraic dins de la península ibèrica. 
 
Les troballes més antigues el jaciment consisteixen en ceràmiques residuals (segles IV a I aC) pertanyents a l’etapa ibèrica. A partir d’aquí s’estableix una primera fase constructiva que aniria del 50 aC fins l’època d’August. La segona correspondria a l’època de Claudi, la tercera al Baix Imperi (finals del segle II o inicis del III) i la quarta a  una fase tardo antiga (segona meitat avançada del segle V o molt al principi del segle VI). Finalment, s’estableix una fase medieval amb tres enterraments en cista, i encara posteriors a ells, un conjunt de quinze fosses datades en el segle XII, així com parets que podrien pertànyer al temple de Sant Joan.
 
Atès que part del jaciment encara està pendent d’excavar, segueix en peu la discussió sobre quina hauria estat la seva funció. En un primer moment, es va pensar que es tractava d’una vil·la romana, tot i obrint la possibilitat que també hi pogués haver un temple pagà. Amb les troballes successives d’elements de culte, especialment a Mitra, va anar prenent cos la idea que es tractava d’un mitreu. Les darreres excavacions fetes el 2011, semblen descartar pel moment que aquest santuari estigui associat a una vil·la. Sembla clar que el santuari no era sols per a Mitra, ja que també s’han trobat dedicacions a altres divinitats, potser associades a ell o potser independents: Neptú, potser un
Silvà i una deessa del panteó romà. L’assimilació cristiana d’aquest santuari pagà amb el culte a Sant Joan, és altament probable, tot i que no ha estat comprovat El culte al déu solar Mitra hauria quedat encobert per l’advocació al sant del solstici d’estiu i de la celebració del foc: Sant Joan.
 
*La masia: Data del segle XVI-XVII i té els habituals tres cossos, amb elements arquitectònics gòtics, renaixentistes i neoclàssics. El mas va pertànyer als Lladó des del segle XVI, però actualment és propietat de la família Modolell. Sembla que al segle XI la masia s’anomenava de Sant Joan, atès que al seu davant hi ha les runes que podrien pertànyer a l’església dedicada a Sant Joan Baptista.
 
POBLAT IBÈRIC DE BURRIAC (Bé Cultural d’Interès Nacional): És el poblat més important de la Laietània ibèrica. El poblat ibèric de Burriac  va exercir de capital administrativa, política, econòmica i social del territori conegut com la Laietània, una zona formada per les actuals comarques del Maresme, Vallès i pla de Barcelona. En la seva fase de màxima expansió, va ocupar unes deu hectàrees, sent un dels més grans que hi ha al territori de l’actual Catalunya que es coneix fins ara i superant de molt a la resta de poblats ibèrics de la carena litoral de la Laietània que depenien de Burriac.
 
Aquest poblat ibèric s’estén pel vessant meridional de la muntanya de Burriac, que s’aixeca a l’est de la capçalera de la riera de Cabrera. Va ser descobert cap el 1917 i des de llavors van sovintejar les excavacions de diversos sectors. Els indicis més antics d’habitació del poblat consisteixen en dos fons de cabanes del segle VII-VI aC., així com materials d’aquesta època que apareixen barrejats amb altres de posteriors. La romanització de l’oppidum marca el període de la seva màxima expansió. La major part dels sectors d’habitació excavats daten de la segona meitat del segle II aC. Entre els anys 100 i 90 aC. es documenta l’abandonament d’alguns sectors de l’oppidum, tanmateix, algun nucli reduït de vida sembla que va persistir sobre el lloc fins els anys 50-40 aC, tal i com ho manifesten els nivells d’abandó documentats l’any 2011 a la imponent porta sud del poblat.

 
RUTA MEDIEVAL/MODERNA
 
CAL CONDE: Era anomenada la Domus o Casa de Cabrera i hi surt referenciat com a primer senyor, l'any 1025,  Guadall i de Sant Vicenç. Posteriorment va ser coneguda com a Can Ros i Can Dalmases, degut als cognoms dels seus propietaris. El nom amb què es coneix actualment, Cal Conde, té l'origen en el Comte de Vilardaga que adquirí la masia l'any 1924.
 
L’edifici compta amb elements arquitectònics renaixentistes, barrocs, historicistes i modernistes, fruit de diverses reformes dutes a terme al llarg del temps. Sembla ser, però, que la data més antiga de construcció correspondria a 1231. Les ampliacions i reconstruccions que ha experimentat la masia  han estat destinades a ressaltar la seva categoria, dotant l’edifici d’un aire senyorívol. La gran bassa situada a l’entrada té dues fonts i una reproducció en ceràmica de Sant Pau on és inscrita la data de 1763. A l’exterior destaquen les llindes i els brancals de les obertures, així com les finestres rectangulars del segle XVII. A l’interior, els enteixinats dels sostre i, sobretot, la  peça clau d’aquesta masia: un rentamans de grans dimensions de ceràmica policroma, que es troba a la sala del menjador. El celler és també digne d'esmentar per les tres grans voltes de pedra de què disposa.
 
FONT DE LA PLAÇA DEL POBLE: Aquesta construcció, probablement del segle XVIII, està situada al carrer Anselm Clavé, sota la plaça del poble. Es tracta d’una estructura esglaonada de pedra, al centre de la qual hi ha una concavitat formant un arc carpanell dovellat. La decoració és amb rajoles en forma de rombes que combinen el color verd fosc amb el groc pàl·lid. A la banda lateral esquerra hi ha un cap de lleó de la boca del qual brolla aigua que va parar al pedrís que fa de pica. Al damunt d’aquesta pila  es pot veure una placa que commemora la data en què comença a rajar: juliol de 1741. Amb tota probabilitat la font comunicava amb l’aqüeducte de Sant Domènec, situat al camí de la Font Picant.
 
ESGLÉSIA DE SANT FELIU (Bé cultural d’interès local): La església apareix documentada el 1025. Segurament es tractava d’una construcció romànica situada sobre el turonet que hi havia entre dues rieres, al centre del nucli habitat. L’any 1540 es va fer necessària la construcció d’un nou edifici parroquial que substituís el vell. Mentre van durar les obres (1540-1570), l’antiga capella de Sant Joan va fer les funcions de temple parroquial provisional, com ho testimonia la pedra gravada col·locada en un portal darrera de la església actual que va ser trobada a can Lladó.
 
La construcció existent avui dia és un temple de forma basilical d’un gòtic tardà, d’estil auster i pesant, amb poques obertures i traceries. Les  portes principal i lateral són bons exemples de portalada gòtica amb arquivoltes i fullatges. Cal destacar el baix relleu del timpà de la porta principal, obra de Fèlix Albages. També són remarcables les claus de les cinc voltes de l’interior de l’edifici, l’orgue i la creu processional d’argent datada el 1602.  Fins a principis del segle XX hi va haver un retaule de Bernat Martorell, El retaule de Sant Joan, una de les primeres obres que es coneixen de l’artista. Aquest devia provenir de l’altar de l’antiga església de Sant Joan, i va anar a parar a la de Sant Feliu en una data desconeguda. Però als anys 20 del segle passat estava en tan mal estat que es va traslladar al Museu Diocesà de Barcelona on s’hi troba actualment.
 
CAN BARTOMEU: A uns 400 metres del poblat ibèric de Burriac trobem la masia de Can Bartomeu, una de les més significatives de Cabrera de Mar. L’edifici actual és del segle XVII i té l’estructura clàssica de tres cossos: planta baixa i planta pis, perpendiculars a la façana principal. Les ampliacions, fetes a mida que el mas anava prosperant, han dotat la casa d’elements arquitectònics gòtics, renaixentistes, barrocs i neoclàssics. A la façana principal de Can
Bartomeu destaca el portal rodó amb dovelles, el pedrís per seure i unes finestres gòtiques de finals del segle XV. Més amunt, les dues finestres del primer pis, del segle XVII o XVIII, i un rellotge de sol esgrafiat on és inscrita la data de la gran ampliació del mas: 1779. Cal destacar també la cuina -que conserva l’enllosat original, la pica de pedra, els fogons encastats, les rajoles de les parets i l’enorme llar de foc-; així com el forn i els cellers on es poden veure  dues premses amb les dates gravades de 1814 i 1836.
 
La trobada de construccions ibèriques i de moltes sitges fa pensar que podia haver estat una granja agrícola d’aquesta època. La primera masia, però, es creu que data de finals del segle XII, i també en aquest segle apareix documentat el primer Bartomeu, un llinatge que va arribar a convertir-se en un dels més destacats del municipi.
 
CASTELL DE BURRIAC (Bé Cultural d’Interès Nacional): Situat al cim de la muntanya de Burriac, un dels contraforts de la Serralada Litoral que clouen pel nord la vall de Cabrera, el castell es troba en un punt estratègic de control del territori. A 401 m. d’alçada i a 3500 m. de distància del mar, des d’ell es controla visualment la costa i la plana del Maresme. Conegut primerament com a Castell de Sant Vicenç va passar a anomenar-se Castell de Burriac que és com se’l coneix avui dia.
 
Si bé es pot suposar la ocupació del cim de Burriac en les èpoques ibèrica i romana, els indicis trobats no permeten definir quin tipus d’ocupació hi havia. Al segle IX apareix citada la capella en un document, però el fet que no s’esmenti el castrum, fa pensar que aquest darrer encara no existia. Per tant, primer fou la capella de Sant Vicenç, de la que actualment només es conserva l’absis, i posteriorment el castell que es va aixecar al segle X-XI. D’aquesta construcció en queden restes d’un bastió de defensa situat al nord de la part jussana (un cop superada l’entrada del recinte del castell a l’esquerra)  i, en la part sobirana (al recinte superior), estrats de fonaments de l’antiga torre de l’homenatge, les habitacions de ponent i l’absis de la capella. Al segle XV es va refer i engrandir el castell, donant com a resultat l’estructura que encara hi podem observar avui i on destaca la muralla exterior, la refacció de la torre de l’homenatge i de tot el sector sobirà.  
 

RUTA PER AGELL EN COTXE
 
TORRE AMETLLER: L’edifici, d’època noucentista, és conegut amb aquest nom ja que va pertànyer a Teresa Ametller i Cros, filla del fabricant de xocolata Antoni Ametller. Actualment és un alberg de joventut de la Generalitat de Catalunya. La construcció, obra de l’arquitecte Lluís Bonet Gari,  conserva totes les característiques originals: façanes arrebossades i decorades amb esgrafiats, porxo semicircular que dóna accés a l’entrada i rodejat per sis columnes amb capitell jònic que sostenen una terrassa descoberta a l’alçada del primer pis. A la façana oposada hi ha una altra terrassa coberta damunt d’un porxo amb arcada, a la dovella central hi ha representat, en relleu, un ametller, emblema de la família propietària original. Cal destacar el banc adossat en un dels murs laterals, enrajolat amb ceràmica de sanefes i motius florals. A la part alta del respatller hi ha tres dibuixos: al del centre un ametller i als laterals una noia amb un cistell de flors i un pagès. És possible que el vast jardí de la finca fos projectat per Nicolau Maria Rubió i Tudurí, reconegut arquitecte, dissenyador de jardins, urbanista i escriptor, que va col·laborar en la realització del parc de Montjuïc, entre d’altres importants obres.
 
Durant la guerra civil la torre va ser domicili de refugiats i, un cop acabat el conflicte armat, la seva propietària va haver de lliurar la finca al govern franquista. Habilitada per la Sección Femenina de Auxilio Social, va ser administrada per monges fins el 1977. Més tard fou un orfenat, després va quedar sense activitat durant 4 anys fins que, finalment, va ser adquirida per la Generalitat de Catalunya.
 
CALS FRARES: Aquesta masia, destinada actualment a restaurant, es troba al Camí de Santa Elena, al costat de Can Mallol i abans d'arribar a l'ermita. És encara coneguda per la denominació Els Frares ja que possiblement va ser propietat de religiosos fins que,  pels problemes polítics de les desamortitzacions, fou adquirida per uns altres propietaris. Més endavant restà entre les propietats de la família Ametller, fabricants de xocolata de Barcelona.
 
El mas era conegut anteriorment com ca l’Arnó, i formava part del grup de cases del veïnat d’Agell que al segle XII es protegien mútuament al voltant de la capella de Santa Helena. L’edifici actual té elements constructius del segle XVI i components arquitectònics renaixentistes, barrocs i neoclàssics.  A la façana de la masia destaca la porta principal, adovellada en granit, sobre la qual es pot veure un escut amb la data de 1843. A la banda esquerra hi ha un pedrís i a la dreta un interessant cavalcador, que dóna idea de la categoria del mas, així com l’excel·lent treball de forja de la reixa de la finestra.
 
A l’interior destaquen les portes de les estances,  també de pedra granítica, de finals del segle XVII. A l'antiga cuina es pot contemplar un rentamans de granit, amb rajoles blanques i una cantonera vidriada en verd afegides a la pica. Al celler es conserven els cups, tota una renglera de bótes damunt el seu setial, l'accés per on entraven les portadores i una premsa de fusta amb data de 1802 inscrita.  També es pot veure una col·lecció d’estris d’època penjats a la paret: una forca de ventar blat, un escalfallits, un sedàs, una rella de cavar vinya, un tamboret de munyir vaques, una dalla, una olla, unes balances, una ganiveta de tallar pa, entre molts d’altres.
 
ERMITA DE SANTA ELENA D’AGELL: Petit edifici d’estil gòtic tardà situat al veïnat d’Agell. Consta d’una sola nau de tres trams amb un absis poligonal.  L’ermita està sota l’advocació de Santa Elena, mare de l’emperador Constantí, a qui s’atribueix la troballa de la creu de Jesús. La primitiva capella apareix documentada per primera vegada l’any 1236. Tres segles més tard aquesta antiga construcció va ser reedificada degut al seu estat ruïnós, concretament el 1576. A la capella actual, a les claus de volta,  està representada la imatge de la santa amb la creu i un llibre, així com una cabra, possiblement relacionada amb l’escut heràldic de Cabrera de Mar.
 
CAN MALLOL: També coneguda com Can Vivé, és una de les cases pairals més importants dins del terme municipal, tant des d’un punt de vista arquitectònic com de conservació.  Situada al veïnat d'Agell, dins un recinte tancat, la part sud dóna sobre el camí que mena cap a la Torre Ametller i per la banda nord a Cals Frares. Actualment és un allotjament de turisme rural.
 
Les diverses dates esculpides per l’edifici ajuden a situar la cronologia de la casa i demostren que els elements constructius predominants són del segle XVII. A l’exterior destaca el portal rodó de grans dovelles i les finestres. Entrant pel portal, al cos de mà esquerra, s’hi troba l’antiga cuina de la qual resta una gran llar de foc amb una campana. Al cos posterior de la planta baixa hi ha un gran celler, semblant al de Cals Frares, amb un rengle de bótes ben disposades i que va tenir activitat fins l'any 1958 o 1959. Són remarcables els capitells de les dues grans arcades. El cos central de la planta baixa és l’habitual, amb un magnífic exemple de volta al sota-escala, el característic espiell al tram d’ascens de l’escala. Cal destacar que tots els esglaons fins al primer pis són fets de granit i no només el primer tram, com sol passar. Al primer pis les cambres disposen de mobles antics, bé que majoritàriament no procedents de la casa. És remarcable la porta de doble fulla i plegable que separa el distribuïdor de dalt amb el que s’anomena la sala fosca (que queda damunt del celler). També són remarcables els diferents enteixinats del sostres, segons la categoria de les estances, amb els jocs de posts, llistons, travessers i grans jàsseres.
 
CEMENTIRI MUNICIPAL: Construït  durant la segona meitat del segle XIX per acollir els difunts de l’antic fossar, el conjunt és un bon exemple d’arquitectura neoclàssica. La imponent portalada d’accés al recinte s’obre a la façana que dóna al Camí d’Agell. Es tracta d’una gran porta amb volta d’arc campanell amb diverses motllures damunt la qual s’hi troba un basament i la creu. Al costat oest, a la façana posterior, hi ha una dependència coberta amb volta catalana.
 
A l’interior del recinte destaquen diversos mausoleus i criptes com el de la Família Sala, una construcció historicista de principis de segle XX situada just  davant de la porta d’accés. També és remarcable l’imponent mausoleu que es troba entrant a mà dreta, una construcció feta íntegrament amb llamborda i amb una cúpula cònica esglaonada on hi descansa l’arquitecte Domènech i Estapà, i que molt probablement podria ser obra seva. Al seu davant hi ha la tomba del poeta Antoni Isern, un senzill túmul cobert amb trencadís. Junt a l’escriptor, que es va suïcidar el 1906 al 
castell de Burriac, s’hi troba la tomba del pintor i escultor Antoni Samarra que també es va treure la vida al castell i va voler ser enterrat al costat del poeta a qui admirava. Un altre sepulcre a destacar és el de la família Ordeig, situat a l’angle nord-oest del recinte. Va ser construït l’any 1917 per l’arquitecte Bonaventura Bassegoda i Amigó i barreja elements modernistes i historicistes.

ESPAIS NATURALS
 
Les platges 
 
Cabrera de Mar > Platja dels Vinyals, Platja del Molí, Platja de Sant Margarida, i PLatja de les Sènies. Longitud 1200 metres i superfície 7000 m²

Parc de la Serralada Litoral
 
El Parc de la Serralada Litoral està situat a cavall entre les comarques del Maresme i el Vallès Oriental i forma part del sector central de la Serralada Litoral o de Marina. El parc té un paper ecològic fonamental, en ser terra de transició entre la costa i les valls del interior del país.

A les oficines del parc podeu trobar informació de diversos itineraris excursionistes i publicacions sobre la flora i la fauna de la zona. 
Consorci del Parc de la Serralada Litoral
Av. Onze de Setembre, 53, 1r
08349 Cabrera de Mar
Tel. 937 540 024
Fax 937 540 022
p.slitoral@diba.cat 

0

Contingut relacionat

Cursa de 10km que comença des del complex esportiu AIRE i passa per Cabrera de Mar i Vilassar de Mar

Cursa Rogaine de la Copa Catalunya d'aquesta modalitat.
El corredor tindrà un mapa on podrà fer les fites que ell consideri sense cap...

Vilassar de Mar
www.vilassardemar.cat
A les 17h

Tordera...

Pàgines

Comparteix